Cornelio Galas, tradizione: i vèci mistéri

De mistéri che se féva en stràa. E sicóme ’sti lavoradóri i passéva en mèz ai paesi, i goséva ciamàndo soratùt le dòne, quele che ben o mal le era en casa quando i marìi i era a laoràr o da altre bande.
E alóra l’era ’ste dòne che le vegnìva zó e le se metéva d’acordi co ’sti ambulanti, come i ghe ciàma i ’taliàni. 
 

 SCOMINZIEM DAL STRAZÈR
Parlén dei primi del Novezènto, se sa. Anca a Arco, nela Busa, gh’era pòch o tant roba che vanzéva nele case. No come adès. Anca perché i vanzaròti dela cosìna i li dropéva per le galine, i cagni, altre beste.
I pochi baràtoi che giréva per casa i vegniva comodi come vasi per i fiori. E se qualcòs se roteva… no se ’l butéva via. Prima, fin che se podevàm, se provéva a giustarlo. En po’ come se fa adès, co la crisi, co le machine…
E comunque qualcòs vanzèva anca alóra.
«Stràze, òssi, fero vècio, pèl de cuniccio», el goséva el strazèr. Che ala fin dela féra, el compreva tut quel che adès se la va bem el finìs nela diferenziata.
Po’ ’sto strazèr el peséva la mercanzia cóla stadèra, en tant al chilo, e ’nvanti col so prosàch en spala e ’l so carét sèmper gosàndo: «Stràze, òssi, fero vecio, pel de cuniccio».
A Arco, oltra a ’sti strazèri che paséva per le case, gh’era na zèrta Lechner, déta «Lènera». La gh’avéva botéga en via Ferèra. E la la ciapéva per tre soldi al chilo lana e vestidi dropài en cambio dele «cèpe», cioè piati, scodèle e vasi. Po’ la vendeva tut a quei a l’ingròso.
En fiol dela Lènera, el Bernardo, el gh’aveva la botéga de l’orologièr en via Vergolam.
Na volta l’aveva giustà na svéia. La néva ben ma la segnéva semper le oto e meza… E alora i piazaròi, nàndo a scola, i averzéva la porta e i goséva: «Bernardo, l’è le oto e meza…».  
E po’ i scapéva via.
 
 EL PESATÈR
N’àlter dei mistéri de stràa l’era quel del pesatèr.
Ogni vèndro i pesateri i vegniva da Torbole con en car piem de pèssi del Garda; àole, sardéne, pèrsico, anguile, lùzzi. I gh’aveva el so posto en piaza a Arco, vizim ala statua del Mosè.
Un de lori el gireva però per le stràe con ’d ‘en zest. «Aole fresce e sardène del lach» el goséva.
La zent la ciameva tuti i pèssi pessàte… La néva anca chi tant al chilo. El vendro po’, dì de magro, se sentiva dapertut l’odor de la fritura.
L’era festa soratut per i puteloti.
 
 E FINIM COL SPAZACAMIN
Na volta gh’era la cosìna economica, el fogolar co le banche de legn per «ciapàr na calda» quando se vegniva en casa dal frét.
Po el fornèl a ole, en maiolica, nela stùa, che l’era l’unico sito (no web, neh) scaldà. Bisognéva avérghe almen en par de camini. E tegnirli neti dala caràza.
El spazacamin de Arco alóra l’era en zerto Zanèla de Stranfòr, che ’l lavoréva col fiòl. Po’ gh’a dat na mam el Modesto Ischia deto Mèro.
El spazacamin el rivéva co na picola scala nel bràz e i atrézi: na corda o na cadéna e na grosa bòcia de fer. A questa el ghe lighéva na fassìna de rami de violòr, l’alloro, o de èls, il leccio, che i crésse ben da le nosse bande.
I nèva sul quèrt e i féva nar zo da la cana del fùm sti armamentàri per netàr el camim.
Nel camìn del fogolàr enveze se el spazacamim el néva su da soto, a forza de gómbet, ’l vegniva fòr enzìma… ma nero come el babào.